300 vestigis arqueològics al Parc Nacional d'Aigüestortes Torna

13/07/2016

Línea Verde

info@lineaverdemunicipal.com

Un equip d’arqueòlegs liderat per la UAB ha documentat 344 vestigis arqueològics, majoritàriament situats a més de 2.200 m d’altitud

Un equip d’investigadors liderat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha identificat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM) 344 vestigis arqueològics, que el fan una de les zones de muntanya europees amb més intensitat de registres documentats. Les dades són fruit d’un programa de recerca d’arqueologia de muntanya encarregat per la direcció del Parc Nacional i realitzat al llarg de 10 anys (2004-2014), que ha incorporat l’estudi de prospecció sistemàtica de superfície a la seva metodologia.

Rastrejar el parc

Per detectar-hi les restes, especialment per sobre dels 2.000 metres d’altitud, han rastrejat la superfície del Parc dividint-la en transsectes, i, complementàriament, han fet servir sistemes de detecció remota (LIDAR), mapes ortofotogràfics i fotografia aèria. Les dades obtingudes s’han projectat en un Sistema d’Informació Geogràfica del patrimoni arqueològic del Parc Nacional, que en facilita la gestió i anàlisi.

Patrons d’ocupació

Això els ha permès tenir una perspectiva més general sobre la dimensió espacial de les pràctiques socials que s’hi van dur a terme i avançar patrons d’ocupació al llarg del temps. També proposar una nova definició, interpretació i documentació dels vestigis identificats, que inclouen principalment restes arquitectòniques, però també abrics, túmuls i troballes aïllades d’objectes com ara ganivets de sílex i recipients ceràmics.

La majoria dels jaciments identificats, 221, són restes arquitectòniques a l’aire lliure: murs, tancats de diferent mida i funcionalitat i possibles estructures d’habitatges, molts dels quals interrelacionats formant assentaments complexos. La resta són abrics que aprofiten acumulacions d’origen glaciar de grans blocs de roca, molts amb estructures, com murs per a la distribució interior i per protegir l’entrada. Finalment, un petit conjunt de cercles de pedres podrien representar monuments funeraris, tot i que de moment no se n’ha excavat cap. Els vestigis es troben principalment en els circs glacials i en les valls secundàries del Parc, pròxims a rierols, rius o llacs, principalment en zones actuals de pastures i praderies.

En zones altes i en tarteres

El fet que la majoria de les restes estiguin en les zones més elevades ha sorprès els investigadors. 165 es troben entre els 2.200 i 2.400 metres d’altitud, una zona que només suposa el 25% del Parc; i entre els 2.400 i 2.600 metres, el 27% del Parc, n’hi ha 69. Per sobre dels 2.600 metres encara n’hi ha 10 més. Els ubicats a major altura no són ni més petits ni menys importants que els de les zones més baixes, contra el que es podria pensar en un principi, pel desplaçament humà cap a les valls o a la major dificultat per transportar-hi càrregues.

Un altre element sorprenent ha estat la presència de fins a 69 jaciments, sovint de grans dimensions i alguns amb ocupacions de diverses èpoques, ubicats en zones de tartera, un tipus de terreny a priori poc amable per a l’assentament humà i que ara es presenta també com un espai d’interès arqueològic.

Al llarg d’aquests deu anys, els investigadors han realitzat 76 datacions de Carboni 14 de 39 d’aquests jaciments, que fan del Parc una de les àrees amb informació cronològica més detallada dels Pirineus i dels sistemes muntanyosos d’Europa. En total, les dates registrades suggereixen una ocupació humana continuada al territori des de fa uns 10.700 anys.

Ocupació continuada

En destaca l’elevada presència de jaciments de finals del Neolític, entre els anys 3400 i 2300 a. C., mentre que en els 2.000 anys posteriors –del 2300 al 300–, durant tota l’Edat de Bronze i de Ferro, se’n constata una reducció important. Les úniques evidències arqueològiques d’aquest període consisteixen en dipòsits de materials de diferents tipus de ceràmica del segon mil·lenni abans de Crist, i també possibles sepulcres. Aquestes dades es contradiuen amb els registres paleoambientals –pol·len o carbó– que s’han trobat del mateix període en altres zones alpines i subalpines dels voltants del Parc i que mostren un increment de l’impacte humà sobre la vegetació en aquesta època.

Això fa pensar als investigadors que tot i que no es va produir un abandonament del territori, sí que devia haver-hi un canvi en els patrons d’assentament entre ambdós períodes. Al PNAESM, els abrics en les roques es van abandonar, potser a favor d’assentaments a l’aire lliure més grans, malgrat que no els han pogut detectar arqueològicament. L’absència de prospeccions de superfície en altituds més baixes, com les serralades exteriors del Parc o en les valls prepirinenques dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana, fa difícil poder comparar les dues àrees per valorar si aquest aparent buit va ser, o no, un fenomen local.

Ampliació al Pirineu aragonès

La recerca continua per ampliar el nombre i l’extensió de les excavacions i acabar de rastrejar algunes zones pendents, fet que probablement augmentarà la xifra de vestigis registrada fins ara. Al mateix temps, els investigadors han ampliat l’estudi de prospecció de superfície al Pirineu aragonès i és molt possible que també ho facin a l’andorrà.

En la recerca, a més d’investigadors dels departaments de Prehistòria, Geografia, Biologia Animal, de Biologia Vegetal i d'Ecologia de la UAB, hi han participat investigadors de la Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC) i del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS).

Generalitat de Catalunya

Actualitat ambiental

Cerrar [X]Uso de cookies

Utilizamos cookies propias y de terceros para mejorar nuestros servicios y recopilar datos estadísticos sobre hábitos de navegación. El uso de cookies es necesario para la notificación de incidencias. Si continúa navegando, consideramos que acepta su uso. Puede obtener más información, o bien conocer cómo cambiar la configuración, en nuestra Política de cookies